Després d’una classe magistral d’Anna Nogué, sots directora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), m’adono que el periodista pur, el periodista de tota la vida, el de mitjà tradicional, ha mort.
Un dels principals mitjans de principis de segle, la premsa escrita, es va haver d’adaptar als nous formats mediàtics, com van ser als anys 70 la ràdio o als 90 la televisió. D’aquí van sorgir grans conglomerats empresarials que aglutinaven diari, ràdio i televisió, amb periodistes exclusius per diari, periodistes exclusius per ràdio i periodistes exclusius per televisió.
Amb l’aparició d’Internet i l’anomenada crisi dels mitjans, afavorida, o, parlant en clau empresarial, empitjorada per la crisi econòmica mundial, obliga a molts mitjans de grans corporacions i conglomerats, ja siguin locals, nacionals o internacionals, a pendre mesures d’eficiència econòmica, com anar despatxant personal fins que els comptes surtin positius o simplement, tancar.
O canviar el model productiu.
Al contrari del que molta gent pensa, la renovació no passa per afegir a l’apartat mediàtic una nova pantalla per a l’usuari final, com una pàgina web o una aplicació per mòbil, aquí es parla de canvis en el model de producció, en la base.
Perquè el periodista ha mort? Perquè el periodista tradicional, l’especialista del paper, o l’especialista de la pantalla o l’especialista de les ones hertzianes, ha de renovar-se. O això o desaparèixer. Els models canvien, la producció canvia, la gent ha de canviar. És com si en plena revolució industrial, envoltats de màquines de vapor i producció en sèrie, el periodista fos un petit artesà. No funciona.
La única solució per fer front a la crisi dels mitjans és el nou periodista, l’anomenat Periodista Digital. Aquest és tecnològicament avançat i un treballador multitasca, que quan cobreix una notícia domina tots els mitjans: ho grava, ho escriu, ho fotografia i posteriorment ho edita per televisió, grava la falca per ràdio, escriu pel diari, escriu pel web i finalment ho publica al seu microblog per tota la xarxa. Domina tots els mitjans i ha de dominar tots els llenguatges!
Un per un? No! Un per a tots! El periodista digital domina tots els àmbits periodístics, domina la tècnica fotogràfica, la tècnica de gravació en vídeo, els programes d’edició, de retoc fotogràfic i el món de la xarxa per posicionar-se en els millors llocs dels cercadors. Viatja amb un petit trípode i una càmera fotogràfica que grava en alta definició, que permet extreure fotografies d’alta qualitat i que permet gravar-hi declaracions sonores. El periodista digital redacta a través de mail i ho envia tot al moment, a qui sigui i on sigui. El periodista digital envia un missatge de text (SMS) en plena roda de premsa perquè aparegui al web automàticament als espais d’última hora. Tecnològicament, aquest nou perfil és infinitament superior a qualsevol periodista analògic, però aquest, més tradicional, és infinitament superior pel que fa a tècnica expressiva.
Això comporta canvis de producció, i requereix d’una excel·lent producció d’agenda i planificació, perquè el que fins ara cobrien 4 periodistes (premsa, fotografia, ràdio i televisió), ara ho cobreix un de sol, però es clar, aquest només podrà cobrir dues notícies al dia mentre els altres en cobrien cinc. A més, el que comporta una disminució de personal i alliberació de gastos a l’empresa, es compensa en una millor retribució salarial i continuats cursos de reciclatge i d’orientació.
El periodista digital està disposat a conèixer i crèixer com a periodista multiplataforma i a continuar dominant tots els camps. El periodista guanya en qualitat professional, en domini de múltiples llenguatges de la comunicació, en satisfacció personal i en riquesa de coneixement, mentre que l’empresa guanya efectivitat, menys costos i una hipermediació en tots els camps de la comunicació. Però aquesta adaptació costarà als periodistes més tradicionals i més veterans, qui no estan disposats a canviar la seva posició i la seva forma de treballar habitual i diària.
En definitiva, es guanya en efectivitat. És, al meu parer, la salvació única a la crisi dels mitjans. Renovar-se o morir, o, en aquest cas, renovar-se o tancar. Els nous joves, els que semblaven que serien els rebutjats d’aquesta societat, potser són els que tenen (tenim) la clau, la solució i la salvació de moltes empreses, portades per mans tradicionals i completament analògiques.








13 mar 2011
Posted by Joan Teixidó i Pau 


















3 Comments
Jo crec que és precisament el “periodisme multitasca” el qui està matant el periodisme. Evidentment que han canviat els modes de producció (i consum, sobretot consum), però també és evident que demanar a una sola persona que filmi en video, faci fotos, prengui notes i escrigui com a mínim dues peces d’una convocatòria va en detriment de la qualitat.
En el fons, el periodisme és una actitud, i com a tal no va canviant amb els successius canvis tecnològics, no són els canvis tecnològics els qui determinen el periodisme, sinó que ha de ser el periodisme el qui, servint-se deles innovacions tecnològiques, ha de continuar excel·lint en la seva feina. Una feina que no és altra que la búsqueda de les claus per interpretar la realitat i el compromís amb el rigor. I això és així, tant si és amb un paper com si és amb un mòbil.
En el fons, els elogis del periodista multitasca tipus ACN no són res més que un alegat encobert de la precarietat laboral: fes amb un el que haurien de fer dos.
Benvolgut Miquel A.
Sí que podem entendre ACN com un alegat encobert a la precarietat laboral. Pot resultar molest o contraproduent exercir de periodista i haver de treballar i pensar per quatre o cinc formats i llenguatges diferents.
Però també hem d’entendre que l’actual model de producció, vigilat de prop pel financer, necessita un gir brusc de la percepció que tenim actualment.
Sense anar més lluny, per cobrir una roda de premsa es desplacen a un mateix espai un fotògraf, un càmera, un presentador del programa de televisió, un redactor de la tele, un redactor pel diari, un locutor per la ràdio i un comercial per veure si pot pescar alguna cosa. Tots ells de la mateixa empresa. Tots ells fent la feina que els pertoca i la feina de la qual són experts. 7 persones.
El problema que aquest rol productiu va ser assumible del 1999 al 2007. Hi havia diners per pagar 7 persones. Des del 2007/08 que només hi ha diners per pagar dos d’aquests professionals.
Evidentment, el periodisme encara existeix. I ha d’existir per oferir un servei a la població, al món, cercar la veritat, investigar, recrear-ho visualment, etc. Però el periodisme de guerra, el de batalla, el del dia a dia, el de les rodes de premsa, ha de canviar.
Aquest és el problema, q la manca de diners converteix el periodisme en una concatenació de rodes de premsa. Per a tots els formats i amb un únic treballador, però rodes de premsa. I això cedeix el poder de l’agenda comunicativa (encara més) als gabinets de premsa, en la majoria polítics. I els periodistes multitasca deixem la nostra capacitat de documentar-nos, criticar, buscar fonts alternatives, etc. perdut entre tot el q cal fer x arribar a tot arreu… No és una excusa. Jo també crec q cal estar oberts als diferents llenguatges i a les noves necessitats, però mentre estem preocupats de fer una foto o ajustar un encuadrament de plano, no podem estar revisant dades x preguntar o qüestionar el q ens diu el polític de torn. I això sí q ens hauria de preocupar de debò. Als periodistes i a la ciutadania.