Possiblement la única virtut que tinc és la intuïció. La uso freqüentment en les persones, per veure com actuaran, com són, com viuen, com pensen. Possiblement per això m’agrada la sèrie de televisió Lie To Me, m’hi sento identificat, m’agrada com pensa el protagonista quan enxampa les mentides de la gent a través del seu comportament i mirada.

M’agrada mirar a la gent, veure com actuen, deixar-los parlar. Aquesta mirada sintètica que implica que com a observador també formi part d’aquesta gent, i per tant, sóc susceptible a modificar els seus comportaments o a formar part d’alguna d’aquestes relacions. Descobreixo les trames que es porten entre ells, els grups d’amics que hi ha dins una gran colla, als qui volen, als qui refusen, als qui no els importa, tot. Compartir durant anys els mateixos amics dóna la oportunitat d’explotar al màxim aquest atribut, formant un arbre de relacions que es complica, que tendeix a l’infinit i que normalment dóna la possibilitat de preveure coses molt abans que passin. Però la veritat es que sabent que una cosa que encara no ha passat passarà, la curiositat per canviar-ho resulta extremadament morbosa com per intentar-ho. Mai, mai a la vida he pogut canviar-ho. Quan sabia que una cosa passaria properament, no he pogut parar-ho. Per això, crec en alguna cosa que ens empeny cap a les coses, potser un destí? No ho sé, penso en la quadratura del cercle, un problema matemàtic impossible que per molt que s’intenti resoldre, mai pot canviar-se, és inevitable.

One Comment

  1. “Lie to me” m’encanta aquesta sèrie! Reflexa la utilitat de la comunicació no verbal, el llenguatge corporal i gestual molt important i necessari en tots els àmbits de la teva vida! Mirades, gestos, somriure, postures .. està clarament relacionat amb les emocions i sensacions que la persona intenta amagar però el seu S.N. vegetatiu no el deixa, no es poden controlar les palpitacions, el neguit, les mans fredes… de gran ajuda a destriar entre la mentida i la veritat.

    La intuïció es com un radar que et dóna la possibilitat de fer-te una idea d’ algú o alguna cosa abans del primer contacte, t’incita a la curiositat.. ningú es resisteix!
    Pot ser la intuïció i la curiositat t’empenyen a trobar el destí? No ho sé, però de lo que estic segura es que la casualitat no existeix, les situacions es donen per alguna raó, és inevitable com la Quadratura del cercle.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *