Hola, em dic Joan i tinc 26 anys.

L’any passat vaig acabar la carrera de comunicació, precedida d’un cicle superior d’especialitat audiovisual de dos anys a Barcelona. Actualment estic acabant un Màster en comunicació digital a Barcelona.

Vaig entrar al món laboral en plena recessió econòmica. Jo (i la meva generació) hem estat els primers en entrar en un món laboral complicat, un món laboral que tanmateix és l’únic que coneixem. No hem conegut cap altra cosa. No hem conegut els famosos sopars d’empresa, no hem conegut les paneres de Nadal i ni tan sols hem conegut les famoses pagues dobles. Ni ho hem conegut ni ho coneixerem, sincerament. Treballem en un món saturat de professionals, de llicenciats i graduats que matarien per fotre-li el lloc al seu excompany de facultat i per una miserable nòmina que arribés al sou mínim. Uns llicenciats i graduats capacitats per molt més que els seus propis caps, que en els millors dels casos no hauran estudiat res en sa vida, que ens els millors dels casos seran paletes reconvertits. Això sí, amb tres estudis superiors, serem els primers a rebre quan ens facin un ERE o vulguin acomiadar algú.

Nosaltres és l’únic que hem conegut. No hi ha d’altra. O això o te’n vas a aprendre anglès o xinès, ben lluny d’aquí, a l’altra punta de món, on no et recordis ni de la mare que t’ha parit.

Tot això perquè ho dic? Ho dic perquè nosaltres hem començat amb el mínim. Hem conegut la precarietat en majúscules. Els sous mínims, les puntades al cul i ser les últimes grans merdes de totes les empreses. Per això no tenim res més que tirar endavant. Treballar més que ningú i esforçar-nos per sobreviure en un món de vedells consagrats que es mofen quan fan reunions directives i es reparteixen el pastís, amb nòmines que fan vergonya, tot sigui per no perdre l’estatus d’alts càrrecs i per no perdre la possibilitat de comprar-se un cotxe de gamma superior cada dos anys. Nosaltres no som així. Nosaltres començarem de zero. Enderrocarem les velles empreses i en començarem de noves, d’acord amb les noves formes de producció, d’acord amb les noves formes socials, d’acord amb la precarietat que hem hagut de viure. No som gent de 40 anys que ha conegut sous de dos mil euros i que ara no vol treballar per menys, si es que hi torna mai. No som gent de cinquanta anys que no treballarà mai més. Nosaltres som joves menors de trenta anys, que hem de lluitar per renéixer.

I com que nosaltres no hem conegut res de tot això, no hem fet sopars d’empresa, no hem tingut paneres ni pagues dobles, treballarem. Treballarem més que mai, sense pressa, sense poder-nos emancipar, però treballarem, ens hi deixarem la pell perquè, començant des de zero, puguem demostrar a tothom que es podia.

Atentament.

One Comment

  1. Totalment d’acord, només una puntualització. Els que ja tenim quasi 50 anys i tampoc tenim feina també ens hem d’anar reinventant i lluitar per renéixer, amb l’inconvenient de que per molt que comenci un altre cop des de zero la societat està montada de tal manera de que lluitant el mateix, tu trobaràs feina abans que jo (tal com ha de ser, penso). Es parla molt dels joves que no tenen feina, sens dubte una desgràcia perquè us heu de llaurar un futur, però quasi ningú pensa en els més grans de 45 que estem en una situació bastant pitjor, al haver-hi generalment càrregues familiars. Al cap i a la fi, els joves podeu subsistir amb l’ajuda de la família mentre us busqueu la vida, cosa que els que tenim una edat ja no hi podem comptar.

    Moltíssima sort, els joves com tu, preparats i inquiets, us la mereixeu més que ningú. Però tothom està fotut. No treballem perquè no podem, no perque no volguem. I t’asseguro que jo treballaria pel que fos, ara ningú pot triar.

    Perdona el totxo. Bon Nadal y torno a repetir, molta sort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *