Ahir a Juneda vam fer un acte en motiu del primer any de la nova era de la revista del poble, la Revista Fonoll, que compta amb 182 números (bimensuals) i més de trenta anys d’història, poca broma. Teníem una taula amb els últims Fonolls exposats (la portada del qual és la que podeu veure incrustada en aquest article) i vam repartir xocolata i melindros a tots els assistents.

De sobte es va atansar un senyor, adult, tirant cap als 60 anys, que es va interessar, en castellà, per la revista. Molt amablement li vam explicar i es va acabar apartant a un costat en saber el preu de subscripció (28€/any); no li devia interessar. Jo, que havia vist l’escena tan habitual, era allà on s’havia retirat l’home, de perfil baix, bebent un cafè del casal d’avis que teníem darrere. I vaig pillar.

L’home, que més tard vam endevinar que es deia Antonio, em va començar a explicar que estava molt interessat en la revista, que “esto está muy bien” i que “el precio es mu caro”. Però es va posar nerviós al veure la portada del Fonoll, on apareixen senyeres i estelades i el titular és sobre la presència de Juneda a la Diada de Barcelona. “Esto de la dependencia, de la dependencia, de la dependencia” em deia, “yo no sé que voy hacé“. Tot i que s’intuïa, pregunto per aclarar dubtes, “¿la independencia quiere decir?”, “Si, eso, eso, la dependencia” em contesta, i em comenta que ell ha viscut tota la vida a Catalunya, primer a Tordera, on hi té enterrats familiars i després a Juneda, i que no parla català perquè té la llengua malament i que no li acaba de sortir, però l’entén. Està preocupat, perquè no sap on s’haurà d’emportar els seus familiars i els seus difunts si Catalunya resulta independent. Ulls com taronges de tot l’equip de Fonoll, que escolta la conversa, i no dóna crèdit al que escolta. “Donde me lo voy a llevá, que aquí nos van a hechá! Que yo vengo de Graná y qué vamo hacé“. Entre tots el tranquilitzem, dient-li que ell no s’haurà de moure d’enlloc, que això és mentida. Però l’home, desconfiat de mena, no s’ho creu.

I ara vé la clau de tot aquest procés: “Es que yo me apellido García! Y nos quieren hechá! Porque mi apellido no es como el vuestro, a mi me van a hechá de Cataluña“. I l’home es posa a plorar, que si l’han de fer fora, que si no sap on anirà, i tot el que li podem dir no serveix de res. Li diem que a l’equip de Fonoll hi ha Pérez, MartínezRuiz i Muñoz, i que viuen tan tranquils, però això no sembla calmar-lo. Li diem que García és el nom d’un poble de Tarragona i que per tant és tan català com els meus Teixidó i Pau. Però no, l’home plora i està trist. I està trist perquè ha escoltat a algun lloc algú que li ha dit una mentida. Està trist perquè algú s’ha aprofitat del seu baix perfil per posar-lo en contra de tot procés independentista. I marxa deixant-nos una perla pel record: “No es lo mismo llamarse Yordi que Antonio”, i se’n va, cap a dins del casal d’avis, a pendre’s un altre carajillo.

Aquesta és la cultura de la por, la por que estan imposant diversos sectors espanyols i la por que farà que molta gent d’aquí es giri en contra de tot. La por dels Sánchez Camacho i dels Rivera i Rubalcaba. La por que fa que un senyor gran plori al pensar que perquè es  digui García l’exportaran de Catalunya, com els jueus, cap a camps de concentració, on els catalans, els Teixidó, els Barrufet i els Garriga de tota la vida, accionaran la palanca de la càmera de gas.

Aquest és la por, senyors i senyores. Ja hi podem lluitar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *